A les set del vespre del divendres 23 de juny del 2006, a la Casa de la Vall, es va repartir la Flama del Canigó als representants de les fogueres de les diferents parròquies andorranes. Prèviament, el Síndic Major, Joan Gabriel, llegí el manifest de la Flama que aquest any fou escrit per en Climent Miró.
Més endavant, la màxima autoritat del poder legislatiu andorrà, repartí els diferents fanalets a la gent de Canillo, Encamp, La Massana, Andorra la Vella, Sant Julià i Escaldes- Engordany, i també a representants de la foguera del poble de Pal. Diferents col·lectius d’infants i jovent d’aquestes parròquies foren els responsables de recollir la  flama. Escaldes-Engordany hi envià les Pubilles i l’Hereu que cada any són escollits en un concurs convocat per la Unió Pro-Turisme d’aquella vila.
Un cop recollides les flames, el feu el nomenament del Fallaire Major d’enguany, en Miquel Àngel Almeida, que rebé, del seu predecessor en el lloc, la caputxa roja de Fallaire Major. Almeida encengué una falla ecològica davant dels prop de 100 assistents en l’acte. Fins i tot el mateix Síndic s’atreví a fer rodar la falla.
La coca de Sant Joan, donada per diferents pastisseries del Gremi de Pastissers d’Andorra, fou tallada i repartida per en Joan Parés, mestre d’aquest ofici i que aquest any rebé de Salvador Brasó, el Ganivet de Pastisser de l'any que el Centre de la Cultura Catalana (CCC) dóna per Sant Joan.
Arnau Colominas, gerent del CCC, que s’encarregà de presentar l’acte, el va cloure,  agraint l’assistència i la col·laboració de tots els presents a la Casa de la Vall.
El CCC i Comissió de Focs de Sant Joan són dues entitats culturals andorranes que col·laboren en la Flama del Canigó i en la pervivència de la tradició de les fogueres i de les Falles Andorranes, tradició exclusiva del nostre país.

Àlbum de fotografies

Recull de premsa

Manifest de Sant Joan 2006

Els pagesos del Conflent, el Rosselló i el Vallespir, guarden amb falera aquells sarments de vinya podats per ells mateixos quan la terra sembla morta, que lluny de regenerar més vi, purificaran amb la seva crema, el cel i la terra que l’han ajudat a néixer, créixer i morir.
El dissabte i diumenge d’abans del solstici, Cortalets amunt, els sarments són enfilats pels pagesos fidels, que les dipositen en la pira del cim, presidint la pàtria del Comte Guifré, de l’Empordà a la Cerdanya.
Quan és fosc, abans de la nit del solstici, la pira s’encén, s’inicia la corrua de tota la gent que, desafiant les alçades, el fred, la foscor i l’udol del llop, s’han congregat al Canigó. Arrenglerats prop del foc, les primeres falles s’encenen, són els andorrans que roden i giren, allà dalt. Mentre, mossèn Cinto s’ho mira, de lluny, somrient, amb el toc ferrat i dentat de les campanes de Sant Miquel, l’arcàngel, i Sant Martí, el de la capa i l’espasa, enlluernades pel passat i esperançades pel futur, que tot i les maltempsades s’albira amb llibertat.
Les falles que coronen de llum el cimal del Canigó baixen i s’estenen a banda i banda de la carena de la fogosa Pirene. Una invasió lumínica que transporta arreu, un missatge d’unitat, companyonia i pau.
La flama rejovenida que baixa de Cortalets, travessa el Conflent i la Cerdanya, i passa per l’Urgellet, arribant a la nostra Andorra, aquestes valls de virtut i honor. On, les Hosts de Carlemany, el de l’argolla daurada de Fontargent, lluitaren, amb l’ajut dels andorrans, per alliberar aquestes terres del perill sarraí. Una flama encesa, guiava els francs, una flama de joia, que s’estendria terres avall, arribant, lluny, rodant amb les falles, i purificant tota encesa, aquella terra, fins al poble de Guardamar.
És la nit de Sant Joan, la més curta de l’any, la de les herbes remeieres, la de la bona aigua, la de la salut, la del solstici i la de les falles de beç que entregirades per l’enforcada branca, ja assecada, viren, amunt i avall, amb el sorneguer espetegar de la llenya encesa pel foc purificador del Canigó llunyà.
Una corrua de llum presencia la nit, un formigueig constant de foc, espiritualitat i humanisme.
Fogueres i falles enceses, amb la llum del Canigó, sostenen la curta nit, on les àligues descansen, per endur-se, l’endemà, quan el sol neixi, les guspires de les flames, cel enllà, on l’horitzó jau per admirar més, aquesta terra estimada.

Climent Miró i Tuset